Les noves tecnologies han portat de la mà infinitat d’avantatges però també més d’un debat ètic i legal. És el cas de la videovigilància aplicada a entorns de treball. És legal que l’empresari gravi als seus treballadors durant la seva jornada laboral? Poden servir aquests enregistraments com a prova, per exemple, per justificar un acomiadament? Quins són els límits i en quins casos es vulneren els drets del treballador? La jurisprudència s’ha ocupat de respondre a aquestes qüestions i, de fet, fa molt poc hem conegut una nova sentència sobre aquesta matèria, encara que, com sol passar, cada cas té les seves peculiaritats i no existeix una resposta universal aplicable a tots els supòsits.
L’última gran sentència sobre gravació de treballadors en un entorn de treball la va dictar el Tribunal Suprem fa poques setmanes, i en ella s’empara a una empresa que, davant la presència de robatoris de material, va col·locar càmeres per identificar al culpable, comunicant prèviament la mesura al comitè d’empresa però demanant-los que no ho expliquessin a la plantilla perquè la mesura funcionés. El resultat es l’admissió com a prova d’acomiadament d’una gravació de la que els empleats no tenien constància.
I és que un requisit mínim exigit per a la legalitat d’aquestes gravacions, és el fet d’haver informat al treballador sobre aquesta possibilitat –per exemple, en el moment de la signatura del contracte de treball-, de manera que sàpiga que pot estar sent vigilat durant la seva jornada.
En aquest supòsit, no obstant, els treballadors no van ser informats de la mesura concreta adoptada per l’empresari, que va prendre altres precaucions per assegurar la legalitat de la prova: inscriure el sistema de videovigilància a l’Agència Espanyola de Protecció de Dades amb un fitxer amb el nom de “Videovigilància” i amb la descripció “gravació d’imatges per a seguretat”. El resultat va ser l’esperat: es van captar imatges en les quals un empleat, després de fitxar la seva sortida, es va fer amb material valorat en 1.890 euros. Per aquest fet, el treballador va ser acomiadat, i la seva demanda contra l’empresa no va prosperar en cap instància.
Més sentències a favor de l’empresari
No es tracta del primer cas d’aquest tipus. Al febrer de 2015, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid ja va assegurar -en un cas molt similar- que la instal·lació temporal de càmeres d’enregistrament d’imatges en el lloc de treball sense avisar als treballadors afectats -sinó únicament al president del comitè d’empresa- a causa de l’existència de sospites fundades de que el treballador està robant a l’empresa, no vulnera el seu dret a la intimitat i a la pròpia imatge i, per tant, l’acomiadament disciplinari basat en les imatges és procedent.
Es va resoldre així un cas en el que un treballador venia prestant serveis per a una botiga de roba des de juny de 2006. Al desembre de 2012 es va fer un inventari a l’empresa, trobant-se a faltar un total de 112 peces, xifra molt superior al nombre de peces que van faltar en anteriors inventaris (a voltant de quatre). Per això, la direcció empresarial va comunicar a la presidenta del comitè d’empresa que havia decidit instal·lar unes càmeres ocultes que enfocarien als armaris on es guarda el producte per així detectar qui podria estar apropiant-se d’ell. Per a la instal·lació de les càmeres, l’empresa va acudir a una agència de detectius privats. Gràcies a les gravacions, l’empresa va comprovar que el treballador tenia guardades diverses peces, que va plegar i va amagar en bosses per emportar-se-les i que coincidien amb les que faltaven a l’inventari.
Què diu el Tribunal Constitucional?
El Tribunal Constitucional (TC), per la seva banda, ja s’ha pronunciat en altres ocasions sobre casos d’aquest tipus. Especialment sonada va ser una sentència dictada al març de 2016, en la qual es va establir que la instal·lació a una botiga de roba d’un cartell amb el distintiu informatiu “zona video vigilada” compleix amb l’obligació d’informar al treballador de la instal·lació d’aquest tipus de sistemes.
Segons el TC, aquesta resolució és d’especial transcendència constitucional, doncs li permet perfilar la seva doctrina en relació amb l’ús de càmeres a l’empresa, per aclarir l’abast de la informació que ha de facilitar-se als treballadors sobre la finalitat de l’ús de la videovigilància. La sentència fixa que és suficient la informació general, i també que la instal·lació de càmeres de videovigilància en el lloc de treball no requereix del consentiment del treballador, però sí que se’l informi, encara que sigui de forma genèrica.
La doctrina del Constitucional pot resumir-se en aquest paràgraf de la seva sentència:
“L’empresari no necessita el consentiment exprés del treballador pel tractament de les imatges que han estat obtingudes a través de les càmeres instal·lades a l’empresa amb la finalitat de seguretat o control laboral, ja que es tracta d’una mesura dirigida a controlar el compliment de la relació laboral” i és conforme amb l’art. 20.3 TRLET, que estableix que “l’empresari podrà adoptar les mesures que estimi més oportunes de vigilància i control per verificar el compliment pel treballador de les seves obligacions i deures laborals, guardant en la seva adopció i aplicació la consideració deguda a la seva dignitat humana”. Si la dispensa del consentiment prevista a l’art. 6 LOPD es refereix a les dades necessàries per al manteniment i el compliment de la relació laboral, l’excepció comprèn sens dubte el tractament de dades personals obtingudes per l’empresari per a vetllar pel compliment de les obligacions derivades del contracte de treball. El consentiment s’entén implícit en la pròpia acceptació del contracte que implica reconeixement del poder de direcció de l’empresari.
Si necessites ajuda per legalitzar la video vigilància a la teva empresa, contacta’ns i t’ajudarem.
www.pymelegal.es/web – info@pymelegal.es