Al desembre de 2019 coneixíem el primer cas de COVID-19 a Wuhan. Al poc temps, els laboratoris de tot el món van iniciar una carrera per investigar i desenvolupar una vacuna contra aquest virus i, a finals de l’any passat, alguns països ja van començar a vacunar. Aquí a Espanya, la primera vacuna es va subministrar el diumenge 27 de desembre de 2020.
Tanmateix, l’aparició d’aquest fàrmac comporta nombrosos dubtes legals, alguns relacionats amb la vacuna i la protecció de dades: estem obligats a vacunar-nos?, poden acomiadar-nos si decidim no vacunar-nos?, poden utilitzar aquesta dada com a criteri per a l’accés a esdeveniments privats? Són algunes de les qüestions plantejades més freqüents, però no les úniques; a continuació, donarem resposta a les més habituals.
És obligatori vacunar-se?
No, como succeeix amb la resta de vacunes a Espanya, és voluntària i no obligatòria. Tot i així, existeixen eines per obligar a la vacunació, com és el cas de la Llei Orgànica 3/1986, de 14 d’abril, de Mesures Especials en Matèria de Salut Pública. Aquest precepte legal habilita a l’autoritat sanitària per a què, “en cas de malalties transmissibles, realitzi les accions preventives i de control oportunes per al control dels malalts, de les persones que estiguin o hagin estat en contacte amb les mateixes i del medi ambient immediat, així com les que es considerin necessàries en cas de risc de caràcter transmissible”.
Qui té dret a decidir sobre si una persona es vacuna o no?
Com hem dit anteriorment, la vacuna és voluntària. El problema apareix quan ens trobem amb persones que no tenen la capacitat suficient per a decidir per sí mateixes si volen o no vacunar-se. En els supòsits en què els familiars es neguin, es seguiran uns paràmetres semblants als que s’apliquen quan la negativa a rebre un tractament ve per una creença o religió.
Actualment la fiscalia sevillana investiga un cas on una família ha decidit no vacunar a un ancià. En aquest supòsit acabarà sent el jutge qui decideixi si se li aplicarà o no la dosi. El fiscal ha insistit en què: “Sempre i quan la persona estigui en el seu sa judici podrà escollir si posar-se o no la vacuna”.
Quedarà registrat si decidim no posar-nos la vacuna?
Les comunitats hauran de comunicar diàriament a Sanitat les dades dels vacunats, així com notificar quins han rebutjat la injecció del fàrmac i perquè (per exemple, si s’ha rebutjat per no voler vacunar-se encara o si està contraindicada, o simplement, no vol). Aquesta informació es mantindrà fins, almenys, la finalització de la situació de crisis sanitària. El document estableix que seran les conselleries de Sanitat de les comunitats i els centres de vacunació de sanitat els encarregats de recollir les dades de tots els punts que administrin la vacuna i de remetre les mateixes al Ministeri de Sanitat a través de la plataforma informàtica establerta.
El responsable del tractament d’això serà el Ministeri. La finalitat del tractament de les dades és l’anàlisi a efectes estadístics i de georeferenciació i “addicionalment, l’acreditació de l’acte de vacunació mitjançant l’emissió del corresponent certificat, prèvia sol·licitud expressa i inequívoca de l’interessat o el seu representant legal“.
Per això, indica el document, les dades d’identificació de les persones vacunades es custodiaran separats de la resta, “amb mesures de seguretat específiques i adequades”, conforme a l’Esquema Nacional de Seguretat.
Quan comenci la vacunació, les comunitats hauran d’informar als ciutadans d’aquestes finalitats del tractament de les dades i en particular, sobre els termes de la cessió de les mateixes al Ministeri. I Sanitat posarà les dades, els indicadors i representació geogràfica resultants d’aquest sistema a disposició de les comunitats.
És un registre anònim, que seguirà, en principi, les directrius del que estableix la llei de protecció de dades i no es farà públic, però serà compartit amb la Unió Europea. La finalitat d’aquest registre és conèixer els motius que duen a la població a no voler vacunar-se.
I si ens vacunem, es cediran les dades mèdiques dels vacunats a tercers?
És una qüestió controvertida, doncs, tal i com ha passat a Israel, molts israelians han començat a témer per la seguretat de les seves dades mèdiques confidencials doncs Netanyahu ha inclòs en el contracte amb Pfizer que cedirà les dades sanitàries dels vacunats a canvi de donar preferència a Israel en el subministrament de la vacunació, quedant aquestes dades en mans de la farmacèutica. La finalitat d’aquest cessió seria “determinar amb quin percentatge de vacunació s’assoleix la immunitat de grup”. Les autoritats israelianes han volgut dissipar la preocupació de la població sobre la cessió dels seus historials mèdics i de la seva privacitat en el fet de què “només es facilitarà informació personal de manera desagregada i sense identificar, a efectes estadístics, i que, en cas de què es reveli accidentalment la identitat d’un pacient, Pfizer ha de tractar-la de manera confidencial i retornar-la al sistema de salut”. També obliga a la farmacèutica a “abstenir-se d’obtenir informació sobre els pacients entre les dades que rep”.
S’hauria de veure el contracte signat entre les farmacèutiques i la UE per a veure si les vacunes s’han pagat amb alguna cosa més que diners, és a dir, amb informació mèdica de la població que ha rebut la vacuna, i si és així, amb quines garanties.
Es crearà un “Passaport de vacunació” per a viatjar per Europa?
És un altre dels dilemes que divideix als països de la UE: els països més dependents del turisme (com Espanya o Itàlia) el defensen, els que no (com França o Romania), el consideren discriminatori, ja que en la majoria dels estats la vacunació no és obligatòria i a més fa relativament poc que acaba de començar.
Més enllà de les fronteres europees, l’OMS, de moment, s’oposa als passaports de vacunats contra la Covid-19 per a poder viatjar, doncs encara és aviat per a verificar l’efectivitat de les vacunes per a reduir la transmissió del virus. S’ha de tenir en compte, a més, que no tots tenen la mateixa disponibilitat a aquestes vacunes.
I, en l’àmbit de l’empresa, ens podrien acomiadar si no ens vacunem?
És comú entre molta part de la població desconfiar de les primeres vacunes, ja que hi ha enquestes en les que es determina que es prefereix esperar un temps prudencial a què es consolidin els resultats de les vacunes i inclús, no vacunar-se.
I, què diu la llei al respecte? Per una part, a Espanya, la vacunació en l’àmbit laboral es regula a l’art. 8.3 del RD 664/1997, sobre la protecció dels treballadors contra els riscos relacionats amb l’exposició a agents biològics: “quan existeixi risc per exposició a agents biològics per als que hi hagi vacunes eficaces, aquestes hauran de posar-se a disposició dels treballadors, informant-los dels avantatges i inconvenients de la vacunació.”. El problema radica en què aquest reglament s’aplica a determinats col·lectius del sector biosanitari, com metges, infermers i tècnics de laboratori, i sempre amb caràcter voluntari, és a dir, en aquests casos, l’empresa té el deure d’oferir el tractament, però és l’empleat qui decideix si es sotmet a ell o no. Encara que si no es vacuna i pot haver risc per a terceres persones, poden aplicar-se-li mesures disciplinàries, això sí, sempre proporcionals al dany que podria ocasionar.
A part d’aquesta normativa, a Espanya prima el dret de l’individu sobre el seu propi cos front al col·lectiu i la protecció de la salut dels altres (i la Llei d’autonomia del pacient, a més, regula el dret a negar-se a un tractament mèdic que no sigui desitjable), i no hi ha cap altra norma que obligui a la vacunació ni n’hi ha cap en l’horitzó per part del legislador. En aquest sentit, si es produís l’acomiadament disciplinari d’un treballador per la seva negativa a vacunar-se, amb tota probabilitat, el jutge acabaria declarant-lo com a improcedent, al no existir una base legal per a justificar l’extinció del contracte.
Llavors, no existeix “res” que ens obligui a vacunar-nos?
La situació seria diferent si, des del Ministeri de Sanitat, es publiqués una norma que constrenyés a administrar la vacuna a tota la societat o a determinats treballadors, en base a la Llei Orgànica de Mesures Especials de Salut Pública, al·legant motius d’urgència i necessitat. Davant aquest escenari, els treballadors no podrien negar-se a ser vacunats, prevalent llavors l’interès col·lectiu sobre l’individual.
Per altra banda, ens trobem amb una sentència del tribunal Superior de Justícia (STSJ Andalusia 2393/2013, de 22 de juliol) on els jutges van confirmar la vacunació forçosa d’uns nens granadins no vacunats contra el xarampió, afirmada en primera instància, basant-se en la LO de Mesures Especials en Matèria de Salut Pública i en la Constitució que, en el seu article 43.2, reconeix la facultat de les autoritats per immunitzar de manera forçosa a la població en casos excepcionals, en cas de què la gent no ho faci voluntàriament. Aquesta sentència es basava en que “la convivència en un Estat social i democràtic de Dret suposa, no tan sols el respecte dels drets fonamentals a títol individual, sinó també que el seu exercici no menys càpiga el dret de la resta de la societat que es regeix per unes pautes de conducta que persegueixen l’interès general”.
Degut al buit legal existent, es poden generar molts conflictes en el si de les empreses així com dilemes tant morals, jurídics i ètics en la població. Ja tenim base jurisprudencial per a què, de manera molt restringida, amb l’adient suport legal i sempre valorant la possible col·lisió de drets que pogués existir, els jutges puguin aplicar el precedent dels nens granadins. L’altra solució seria que el Gobierno reguli l’obligatorietat de la vacunació per a salvaguardar tant la salut pública com l’activitat econòmica de les empreses. En un context de risc general, en aquesta ponderació de drets, en determinades circumstàncies pesaria més el dret a la protecció, a la salut, a la integritat i a la vida que al dret individual.
En paraules del magistrat Joaquim Bosch, en una entrevista al diario.es deia que “encara que la llei actual empara possibles mesures de vacunació obligatòria, seria aconsellable una regulació legal específica si s’optés per aquesta solució de vacunació obligatòria contra la COVID per a poder imposar-la sense que això generi problemes jurídics i per evitar tot tipus de dubtes, perquè la llei és molt àmplia i no es diu res de vacunes”.
A tot això s’afegeix que el Gobierno es mostra molt segur afirmant que a l’estiu quasi el 70 % de la població espanyola estarà vacunada, tanmateix, amb les darreres notícies que estan comunicant els mitjans i la falta de subministres als que cada vegada més les comunitats autònomes es van enfrontant sembla que aquest objectiu no serà fàcil de complir…
Us seguirem informant sobre aquest assumpte, i si necessiteu més informació, no dubteu en contactar amb nosaltres, estem a la vostra disposició!
L’Equip de Pymelegal